Inici / Blog / Una escola a mida
Últimes entradesLlistat d'entrades

04 Juny /

General / 0 Comentaris

Una escola a mida

El fascinant dia a dia d'una escola rural

Quan falten pocs minuts per les nou del matí, la tranquil•litat del carrer de l’església del petit poble de Sant Climenç, al Solsonès, s’esvaeix i un reguitzell de cotxes enfilen el carrer per arribar a l’escola. Allà, baixen del cotxe uns quants nens i nenes carregats amb la bata, la motxilla i la carmanyola de l’esmorzar. També n’hi ha que arriben a peu; la Júlia que ja fa sisè, arriba agafada de la mà del seu cosí Jan, que fa P3. Fins aquí, pot semblar la rutina habitual d’un matí qualsevol abans d’entrar a l’escola. La particularitat però, és que la Júlia i el Jan comparteixen aula i quan 10 nens i nenes han creuat la porta de l’escola, ja han arribat tots. Benvinguts al fascinant univers de les escoles rurals.

El Solsonès és conegut com la comarca de les mil masies i en molts dels seus municipis hi existeixen escoles rurals. En aquestes escoles hi conviuen alumnes des de P3 fins a 6è en una mateixa aula – dues a molt estirar –, en alguns casos no arriben a la desena d’alumnes i un sol mestre exerceix de tutor de tots els cursos. “Han canviat molt les escoles rurals del Solsonès al llarg dels últims vint anys”, ens explica el Ramon Segués, que és el mestre de Sant Climenç. Abans un sol mestre impartia totes les assignatures a tots els cursos i a dia d’avui, compten amb professorat de suport en algunes matèries com anglès, religió o educació física.

Quan els nou nens i nenes de l’escola de Sant Climenç arriben a l’escola, miren què els toca fer a cadascú. Hi ha qui s’ha d’encarregar d’apuntar el dia a la pissarra, qui ha de posar al dia el calendari i el temps i qui reparteix llapissos. Com que és dilluns, quan acaben tot això, s’asseuen al voltant d’unes taules en forma de lletra U i el Ramon, el mestre, els pregunta què han fet el cap de setmana. A mesura que expliquen què han fet, han de recordar un detall d’allò que explica cada un dels seus companys. Ser un grup reduït d’alumnes permet això: que les classes i el dia a dia pugui ser molt personalitzat. I quin grapat de coses que han fet durant el cap de setmana tot i que el temps no hagi acompanyat!

Quan acaben, els d’educació infantil se’n van cap a la seva taula i els grans es queden on eren, treuen els llibres del calaix i tots, xics i grans, es posen a fer matemàtiques. La Júlia estudia els fusos horaris, els de cicle mitjà es barallen amb els metres, quilòmetres i mil•límetres; i la Dakota, que fa primer, aprèn a mesurar amb diferents estris. A la taula d’educació infantil també toca matemàtiques: el Jan aprèn quin és el número dos, al nen de P4 li toca fer sumes i restes i els de P5 enllesteixen amb un tres i no res la feina que els dóna el mestre.

El Ramon va saltant d’una taula a l’altra per resoldre els dubtes dels alumnes i explicar-los allò que és nou. Té una taula de professor que fa servir poc, “només quan faig feines de direcció”, ens explica. A l’aula tenen tres ordinadors i un projector, i en un racó hi descansa una guitarra que és del mestre. També hi ha un espai de jocs amb una cuineta, un banc d’eines i un grapat de joguines. És curiós però tothom treballa en silenci i, quan s’aixequen per preguntar al mestre, s’esperen en fila sense dir ni mu, tant grans com petits.

“Quan vaig arribar a l’escola rural no m’ho atrapava”, ens confessa el Ramon. Malgrat que al principi li va suposar un canvi enorme, ara no tornaria enrere. Se sent feliç i content, li agrada molt el vincle estret que es crea entre ell i els seus alumnes i famílies ja que “arriben aquí a P3 i els tens fins a sisè”. “De vegades, quan fem actes o activitats i hi ha els pares dels alumnes, els nens i nenes em demanen permís a mi per fer les coses”, explica en Ramon entre sorprès i orgullós.

A la ZER (Zona Escolar Rural) del Solsonès organitzen moltes activitats conjuntes de manera que els nenes de les diferents escoles es coneixen i “el Pau de la meva escola el coneixen tots com el Pau de Sant Climenç”. El mateix passa amb ell, tots els nens i nenes el coneixen com el Ramon de Sant Climenç. Li encanta la seva feina i es nota quan t’explica allò que fan i com ho fan. La majoria d’assignatures les fan sense llibres i en el cas de medi natural i medi social treballen per projectes. Aquest any n’estan fent un de cuina i cada dues setmanes preparen algun plat a l’escola. Quan parlaven de l’habitatge van fer pintures rupestres i quan estudiaven el patrimoni van descobrir amb profunditat el pou de gel del seu municipi.

Quan arriba l’hora del pati, tots els nens i nenes agafen la carmanyola i s’asseuen a esmorzar. Un cop han acabat, poden sortir al pati, que queda davant de l’escola. Tots plegats, nens i nenes juguen a futbol. Els de sisè cuiden com a pollets els petits i de tant en tant els passen la pilota perquè xutin. A les escoles rurals és molt habitual veure com els nens i nenes més grans desperten aquest instint protector cap als més petits. “Aquí quan entra algun alumne amb problemes, no se’n riu ningú; sobretot si entren des de petits, perquè els cuiden molt”. Al llarg de les gairebé dues dècades que el Ramon fa classe en aquesta escola i s’ha trobat amb tota mena de casos: alumnes discapacitats, amb dificultats d’aprenentatge i en la parla i “mai ningú s’ha rigut de ningú”. Com ens agrada sentir això ara que tan sovint sentim a parlar d’assetjament escolar.

Després de jugar a futbol una estona, és hora de tornar cap a classe. Toca música! Altre cop, s’asseuen tots al voltant de la taula dels grans. Llegeixen notes un per un i el Ramon els reparteix uns tubs que corresponen cada un a una nota musical. Identifiquen totes les notes i comencen a interpretar conjuntament la melodia d’una cançó. Després es posen en grupets i fan un bingo d’instruments de vent. Tenen l’orella ben entrenada i de seguida n’identifiquen un grapat. El Lleïr i el Pau, que són germans i fan equip plegats, n’encerten 9 de 10 i guanyen. “Ramon, podem fer la dels esclops d’en Pere, que ara fa molts dies que no la fem?”, li pregunten els nens. Quan els diu que sí, corrents i de pressa se’n van a la taula dels petits i s’asseuen amb una petita peça als dits. En un tres i no res entenc perquè els agrada tant aquesta cançó.

Quan s’acosta el migdia, l’equip d’ONVAIG.CAT hem de marxar de l’escola i ens sap molt de greu perquè ens ho hem passat increïblement bé. Ens ha apassionat descobrir el dia a dia d’una escola rural i des del primer minut ens hem sentit un més de l’escola. Ens ha entusiasmat com el Ramon cuida i ensenya cada un dels nens. Marxem contentes d’haver vist que hi ha un grapat de petites personetes curioses en aquella escola de Sant Climenç.

La curiositat és allò que ens mou a aprendre quan som nens i de vegades, als grans se’ns oblida. Nosaltres, des d’ONVAIG.CAT seguirem treballant de valent per oferir un munt d’experiències que despertin la curiositat!


0 Comentaris

Deixa el teu comentari
El teu email no serà publicat ni divulgat. * És necessari omplir tots els camps.