Inici / Blog / La nena que s'estava quieta quan tenia un llapis als dits
Últimes entradesLlistat d'entrades

03 Setembre /

General / 0 Comentaris

La nena que s'estava quieta quan tenia un llapis als dits

No us perdeu una conversa entranyable amb la il·lustradora Pilarín Bayés!

L’abril del 1941 naixia a Vic una nena que s’acabaria convertint en una de les il•lustradores més importants del país. Néta del pintor Joaquim Vayreda i del metge Antoni Bayés, des de ben petita li ha agradat dibuixar. “Saps què passava? De petita era bastant remoguda, sempre estava a dalt dels arbres com els micos excepte quan tenia un llapis. Quan tenia un llapis m’estava bastant quieta i a casa meva ja me’l devien donar fàcilment. No ens donaven paper perquè era la postguerra i llavors fer servir una llibreta hagués set un gastu molt terrible. Ens donaven el llapis i llavors hi havia una caixa on hi deixaven tota la publicitat que enviaven al pare i a l’avi que eren metges. Dins d’aquesta publicitat hi havia papers de diferents categories. Els millors eren les esqueles dels morts, sobretot si el mort era molt ric perquè llavors el paper era molt bo”, ens explica la Pilarín Bayés.

Som molts els nens i nenes d’aquest país que ens hem fet grans envoltats dels dibuixos de la Pilarín, ja sigui a través dels contes i dels llibrets que ens ajudaven (amb més o menys eficàcia) a aprendre a fer bona lletra. La Pilarín encarna a la perfecció la imatge d’àvia tendra, dolça i entranyable. És aquella àvia que conserva la il•lusió pròpia dels nens i que gaudeix quan té una ploma als dits. “Estic a punt d’arribar als mil llibres. Me’n falten uns quants. Segons la meva filla, que és molt purista, me’n falten uns 40. Segons els meus càlculs, una vintena. Potser encara hi arribaré, potser encara tindré temps de fer-los”. Mil llibres, s’ha dit aviat.

Qui li hauria dit a aquella noia que va estudiar belles arts que arribaria a il•lustrar tants i tants llibres? “En aquell temps estudiar belles arts era sinònim de ser un bohemi i coses d’aquest estil. Però a casa meva, el meu pare era de la família Vayreda que hi havia hagut molts artistes i potser aquesta llegenda negra de la bohèmia no existia tant o no era considerada tan perillosa. Em van dir que estudiés el que volgués. Realment hi vaig disfrutar molt i per sort, que a molta gent no li passa, he treballat pel que he estudiat”.

En el món de la il•lustració les dones sempre hi han tingut un pes més important que en d’altres àmbits com per exemple el disseny. Mentre la Pilarín ens explica com va ser el seu pas per Belles Arts, no para de mencionar un grapat d’artistes, pintors i dibuixants de tota mena. Molts d’ells ni tan sols els coneixíem, cosa que ens demostra que és una apassionada del món del dibuix. El coneix, el domina i se l’estima.

“Quan vas pel carrer i et trobes un petit que et diu he llegit el Zoo d’en Pitus, és el millor premi que et poden donar. De vegades també vénen adults i em diuen recordo quan era petit i llegia els teus llibres. I quan són pare i fill simultàniament, llavors és la pera confitada”, ens confessa emocionada. Amb gairebé mil llibres publicats es pot afirmar que la Pilarín ha dibuixat molt i ha dibuixat de tot. Algunes de les seves obres més conegudes però, són els llibres que il•lustren les festes, les tradicions i la història de Catalunya. Aquestes obres són les que més ens agraden a l’equip d’ONVAIG.CAT perquè expliquen d’una manera molt bonica, clara i entenedora les festes i tradicions de casa nostra. “En aquest país es parla dels episodis de rigor històric, sobretot a nivell de nens, com dels episodis de festa. És clar que la festa és un gust dibuixar-la, perquè va tot més de cara. Però quan cal explicar una història dramàtica, com l’11 de setembre, no podem posar que aquella gent anava de pícnic, perquè no hi anava”.

El compromís i l’estima de la Pilarín vers les tradicions i la cultura catalanes li venia de casa. “El meu avi sempre deia que va ser el primer xarnego de Vic, per això tenia molta simpatia pels xarnegos, perquè havien arribat a Catalunya i havien après a estimar unes festes i unes tradicions”. La Pilarín tenia part de família provinent d’Andalusia. “Jo quan era petita em pensava que Barcelona era Castella. La meva àvia era argentina i el meu avi era andalús i clar, a casa seva a Barcelona es parlava en castellà. A Vic no hi parlava mai en castellà jo i com que per anar a casa els avis havíem d’agafar el tren i era molt lluny, jo em pensava que era Castella, la Manxa allò”. Aquesta estima pel país es va reforçar durant el seu pas per la universitat. “Aquí vaig entendre que hi havia un greuge molt important i que, si no ens en cuidàvem nosaltres, cosa que era natural perquè som un país petit, no se’n cuidaria ningú. Sempre he tingut al costat gent que ha pensat que valia la pena treballar pel país i per a mi, una manera de fer-ho, era dibuixant”.

“És una sort que la gent vegi el dibuix i te’n reconegui l’estil”. Un dels crítics d’art més destacats dels últims anys li ha dit aquesta frase a la Pilarín més d’una vegada. Des de sempre la Pilarín ha estat una persona pencaire a qui no li ha fet gens de mandra treballar. Malgrat això, reconeix que l’estil no és una cosa que s’entrena sinó que ve donada. Un tret distintiu dels dibuixos de la Pilarín són les galtes vermelletes dels seus personatges. “Em penso que això ho vaig agafar del meu pare. El pare era metge d’uns balnearis que hi havia a Tona. Aquests balnearis tenien unes aigües medicinals que es feien servir durant la postguerra. Anaven molt bé per als nens que havien tingut una alimentació una mica dolenta, pels nens que feien color de pis. Per exemple, aquells nens del Raval que mai no sortien d’aquells carrers ombrívols. El pare deia que les aigües eren bones i recomfortants. Aquests nens anaven d’excursió pel camp i menjaven un tall de llonganissa i tornaven a Barcelona nous. El pare sempre parlava d’això i jo penso que ho vaig representar amb les galtes vermelletes. Nens que no fan color de pis sinó color d’aire lliure”. Quan la Pilarín ens parla dels de casa seva se li entendreix una mica més la veu. “Els nens a qui els fan por les cuques, que saben tantes coses dels porters automàtics, però tan poques de les herbes i flors naturals, em fan una mica de pena pobrets”, ens confessa.

Tota una vida amb la ploma o el llapis als dits. “Amb el dibuix ho vaig encertar, no serveixo per res més. Una vegada vaig intentar aprendre a fer mitja i la meva mare em va clavar l’únic bolet que em va clavar en tota la vida. Era tan poc traçuda! I no cal dir amb les màquines… La màquina de rentar l’he après a fer anar fa quatre dies. S’ha de ser enginyer d’alguna cosa per fer-les anar”. Mentre parlem amb ella, està dibuixant un llibre sobre els tramvies de Barcelona. La seva traça amb la ploma és extraordinària. Ens preguntem quin dibuix encara no ha fet o quin dibuix li agradaria fer. “No hi havia pensat en això”, ens diu ben sincerament. “Penso que em faria il•lusió fer un dibuix per als nens que arriben amb Open Arms. Aquests nens que s’han salvat d’aquesta manera una mica miraculosa gràcies a la bona fe de tanta gent, que estan fent una feina que hauríem de fer-la tots. Aquí ja hi va haver una generació que es va haver d’avergonyir dels camps de concentració i aquesta serà la nostra vergonya en el futur”.

Compromís amb el país, les tradicions i les persones. Ha recorregut el país de dalt a baix, com no podia ser de cap altra manera. “El més maco és que et fas gran i has anat a molts llocs i encara en descobreixes d’interessantíssims”, ens explica. Li encanta el pont de Besalú, “a Europa ja en tenen de macos de ponts, però el de Besalú és xulo màxim”. Li agraden els paisatges “abruptes i encisadors” de la Costa Brava. Es perdria per Poblet i el Monestir de Santes Creus. Creu que l’obra artificial més gran que el poble català ha donat és la Sagrada Família. La defineix com “un compendi de les nostres millors parts: del ser imaginatius, però rigorosos; de donar magnificiència a allò que cal que en tingui i alhora un gran protagonisme a l’artesania, a les coses més senzilles. Reuneix coses molt xules i estupendes!”. A banda d’explicar-nos quins indrets de Catalunya ens duria a visitar, perquè li agraden molt, també ens convida a anar a la seva ciutat per gaudir d’un bon pa amb tomàquet amb llonganissa de Vic. “El pa amb tomàquet és boníssim i va bé a totes hores”.

Els catalans som una mica de síntesi, perquè qui més qui menys té algun parent d’altres llocs. Som una combinació de moltes coses. Som una gent creativa, molt tenaç i a qui li agrada la gresca”. Quan la Pilarín ens diu aquesta frase tenim la sensació que s’està descrivint a ella mateixa i això ens encanta. Esperem que arribi a publicar més de mil llibres i que siguin moltes més les generacions de nens i nenes que descobreixin les tradicions, festes i la història de Catalunya amb els seus llibres.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari
El teu email no serà publicat ni divulgat. * És necessari omplir tots els camps.