Inici / Blog / “La cuina com més despullada i honesta millor”
Últimes entradesLlistat d'entrades

03 Octubre /

General / 0 Comentaris

“La cuina com més despullada i honesta millor”

Marc Ribas, l’home que pensa i somnia amb cuina

Mai hem sigut hàbils a la cuina i sempre hem dit que fem cuina de supervivència perquè no en sabem. En canvi, menjar ens agrada i ens agrada molt. Si tinguéssim més temps ens agradaria aprendre’n. Quan l’any passat a TV3 van estrenar el programa Joc de Cartes ens hi vam enganxar al moment. També reconeixem que en més d’una ocasió ens hem deixat caure en algun dels restaurants que han sortit al programa. Després d’haver-nos enganxat a Joc de Cartes vam descobrir que el presentador del programa també feia el Cuines de després de dinar. Ens el vam mirar unes quantes vegades i vam adonar-nos ràpid que ja no era el programa de cuina carrincló, clàssic i típic que havia estat un temps enrere. Ara tenia un rollo interessant, fresc, lleuger.

Poc ens hauríem imaginat quan vam descobrir en Marc Ribas al capdavant d’aquests programes que ens acabaria rebent, a l’equip d’ONVAIG.CAT, al seu restaurant. I per si això no fos prou, ens va rebre just el dia abans d’arrencar temporada. Durant aquelles hores prèvies abans de la gran estrena en què tothom va de bòlit i està nerviós perquè vol que tot vagi rodó. Quan vaig entrar a la Taverna del Ciri – es diu així el seu restaurant – em van dir que de seguida m’atenia el Marc que estava preparant uns escabetxos que no podia deixar a mitges, una d’aquelles coses que mai seré capaç de fer a casa.

Aquí hi estic la mar de bé jo. Hi estic molt content i no he de pensar en res més que allò que tinc al davant. Em puc focalitzar en una cosa. Quan sóc a la cuina entro en aquest món de perfums, de les textures, de l’escalfor, dels ganivets…”, m’explica satisfet. Mentre m’explica que la cuina per a ell és un refugi em fixo amb la resta de personal que ronda pel restaurant posant-ho tot a punt per l’endemà. Són extremadament joves. Ara seran setze treballant, dels quals sis són a la cuina. Els que van arribant al restaurant el saluden amb una abraçada o un cop a l’espatlla. Es respira molt bon ambient. “Gestionar l’equip és molt fàcil perquè ens hem envoltat de gent “súper guai” i a més a més creiem que el màxim valor que té una empresa és el capital humà. Els triem pràcticament per “lo guais” que són treballant o com és treballar amb ells. Per a nosaltres la màxima aptitud és la capacitat de treballar en equip, d’aportar”. Són un equip i es nota. Són un equip jove, carregat de talent i d’energia; i això s’encomana.

Parlant d’aptituds li pregunto quines són necessàries per ser un bon cuiner. Respon ràpidament, ho té clar: “ser net, organitzat mentalment i metòdic”. “Per mi és important estar bé amb el meu entorn perquè sinó sóc un vidre a la sorra de la platja i jo no vull ser-ho. Vull ser un granet més de sorra i formar part del meu entorn”, em diu d’una manera ben sincera. Sempre he pensat que un bon líder és aquell que sap treure el millor de cada un dels membres del seu equip i tinc la sensació que el Marc és un gran líder.

Una altra habilitat que han de tenir les persones que encapçalen un equip és la de treballar incansablement. “El procés de creació d’una carta nova vol moltes hores. La cuina és 24 hores. És passar per un mercat i mirar i xafardejar. És nit i dia. És somiar amb cuina. És pensar amb cuina”. Abans de conèixer-lo m’imaginava el Marc fent experiments a la cuina amb ingredients nous, posant a prova la seva creativitat. Ell m’esbocina aquesta premissa. “Penso que la creativitat està sobrevalorada. Vull dir que ja fa molts i molts anys que es cuina i les coses ja estan inventades. A partir d'aquí tu pots agafar i pots anar fent la teva investigació i desenvolupar el plat segons el teu gust o el teu criteri”.

Segueixo pensant amb el que m’ha dit de 24 hores a la cuina. “Passant tantes hores a la cuina tens gana per menjar després Marc?”, no puc estar-me’n de preguntar-li. “Al cuiner, el que més li agrada és menjar. Si no, no cuinaria. Gaudeixo molt menjant, m’agrada molt”, em respon. “Últimament passo poquetes hores a la cuina, unes trenta o trenta i poc cada setmana. Abans n’eren moltes més, unes seixanta”. El Cuines el grava en unes jornades de 7 hores, això sense comptar el que anomena “pre-Cuines” que és on realment es cuina i es fan les preparacions. “Moltes vegades ho trobo a faltar estar a la cuina. En alguna confrontació d’El Joc de Cartes penso què bé que estaria jo a la meva cuina…”, em diu mentre somriu.

Quan li van proposar de presentar Joc de Cartes els va demanar si era possible ajustar el format del programa a la seva manera de ser. “No em sentia còmode amb el format italià perquè era una mica massa elitista o gourmet i la nostra gastronomia, la més comuna no és així. Volia fer una cosa més per tothom”. Qui més qui menys s’ha enganxat a algun dels moments de tensió viscuts al programa. “A mi m’agrada perquè ho visc dues vegades: allà i des de Twitter durant l’emissió”. Com a conductor del programa més d’una vegada ha hagut de posar pau quan els concursants s’han enfrontat per un simple malentès. “Tots els que treballem a l’hosteleria tenim la gran virtut d’enfadar-nos molt i desenfadar-nos molt ràpidament perquè durant un servei tu arribes a uns nivells d’estrés molt “a tope” i potser com a cuiner, ve el cambrer i t’enfades perquè no s’ha endut allò o s’ho ha endut a la taula que no tocava i després t’emprenyes però que ràpidament et desenfades perquè t’acabes estimant”, segurament l’experiència a la cuina l’ajuda a gestionar aquestes situacions que s’esdevenen en el programa.

M’explica que estan preparant la tercera temporada de Joc de Cartes. “El programa té èxit perquè des del sofà de casa, la gent se’n va a sopar amb mi i quatre més. A més a més, als catalans això del menjar ens agrada molt, des de fa molts i molts anys. Des del 1300 que escrivim en català receptaris i maneres de fer, vull dir que això ens ha agradat sempre. I si hi sumes que té el format de concurs, és a dir, algú guanyarà al final; això agrada”.

Amb en Marc, el programa Cuines va experimentar un canvi radical. “A la gent més gran potser els va sobtar més que un tio amb barba i amb un aspecte així més rude es posés a cuinar”, em confessa. “Aquest canvi en el programa ha estat una manera d’atreure públic jove i sobretot infantil. M’he inflat a fer-me fotos amb nens que els encanta cuinar, que cuinen i que m’envien fotos a les meves xarxes socials constantment. És un no parar”. El que fa en Marc a la tele està formant un grapat de petits cuiners i cuineres!

Quan en Marc era petit ja passava moltes hores a la cuina. “Sempre m’havia interessat el menjar. Ja amb 6 anyets vaig anar a un curs que feien de cuina allà a l’escola on anava. I després, sempre entrava amb la meva mare i recordo entrant a fer panellets, per Nadal entrava a fer canelons i sempre m’havia agradat”. Inconscientment, les estones que va passar a la cuina acompanyat de la mare li van servir per aprendre moltes coses. “El dia que vaig decidir entrar en una cuina ja sabia moltes coses sense saber que les sabia”, en diu satisfet. Té un caràcter esponja i intenta absorvir i aprendre tot el que pot de la gent que té al voltant.

“M’agrada cuinar les coses que són pures i despullades. Tot allò que a priori sembla que no necessita res però que allò que has de fer és clavar aquell punt de cocció. La cuina com més despullada i més honesta, més m’agrada”. Segon esquema o idea prèvia que em trenca en Marc. Me l’imaginava gaudint fent plats ben barrocs i complexos, però no. També m’explica que li agrada cuinar amb nens. “És fascinant veure’ls i ensenyar-los textures i veure com reaccionen. També que hi ha coses que a casa no les volen tastar i quan véns tu i les hi dones se les mengen”.

A mesura que avança la nostra conversa, cada cop surt una flaire més temptadora de la cuina. M’explica que els llegums els surten molt bons, n’estic convençuda. De segon, en recomana una cansalada rostida i de postres la torradeta de Santa Teresa. No puc evitar preguntar-li quin és el seu plat preferit. “Sempre dic que és el moniato al forn que feia la meva mare per berenar perquè amb molt poquet et dóna molt, et reconforta molt. Acabat de sortir del forn, l’obres, el deixes que vagi sortint el fum i te’l menges amb la cullereta directament”.

Família d’ONVAIG.CAT, si feu parada a Terrassa, passeu pel restaurant d’en Marc. Us hi trobareu un equip amb un talent desbordant i una cuina que fa xup-xup per oferir-vos un dels millors àpats que us podeu imaginar.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari
El teu email no serà publicat ni divulgat. * És necessari omplir tots els camps.