Inici / Blog / “Em dedico a trencar la realitat”
Últimes entradesLlistat d'entrades

08 Agost /

General / 0 Comentaris

“Em dedico a trencar la realitat”

Us descobrim el mag solsoní Pere Rafart, classificat en segona posició al concurs mundial de màgia a Corea

Asseguda a un costat de la plaça porxada solsonina veig que el Pere ja arriba, informal, amb un somriure a la cara. S’asseu davant meu i demanem dues cerveses. Mentre pujava, he pensat que m’agradaria demanar-li que em fes un truc de màgia per trencar el gel, però decideixo començar interessant-me pel que el va motivar a deixar-ho tot per dedicar-se a la màgia. I sort que ho faig, perquè més tard em confessa “Vaig començar amb les cartes a tot arreu i ara no m’agrada fer màgia fora d’escenaris i actuacions. Pot ser que un dia m’animi perquè amb una baralla de cartes puc estar-m’hi dues hores. Quan fas màgia ets el centre d’atenció i amb un espectacle ho decideixes, però en un lloc informal o en un bar t’atabala ser el centre constant. És un ofici, de vegades estic 10 hores tancat assajant, faig moltes actuacions a l’any i també necessito els meus moments de descans.“

Un dia va decidir deixar l’empresa on treballava i llençar-se a la piscina de la màgia. “Hi ha gent que em felicita per haver fet un gran pas i haver deixat la meva zona de confort, però no es veritat, vaig tornar al poble, vaig estar un temps vivint amb els meus pares, però el tema està en què jo ja feia moltes actuacions i vaig dir: és el moment de provar-ho, o ara o mai”. Ens explica que la seva mare fins fa poc encara li deia “què Pere, quan et buscaràs una feina normal i deixaràs la màgia pel cap de setmana?”. Però la seva motivació és trencar la realitat tot i que la seva filosofia és que si un dia no li va bé i no gaudeix amb les actuacions canviarà de feina: “el fracàs està sobrevalorat”. M’explica que no creu que la màgia fos el seu destí, sinó que es considera una persona obsessiva i veient un truc de màgia als 16 anys va decidir seguir l’atzar i dedicar-hi la seva vida.

El primer pas per convertir-se amb el mag que és ara va ser tancar-se al seu taller -on hi podem trobar de tot, fins i tot les varetes que tots ens imaginem- i durant dos anys va llegir-se tots els llibres de màgia en castellà presents al mercat. Va començar actuant a tot arreu: en bars, en “antros”, a canvi de sopars, de “dos duros”....”Els números premiats s’aconsegueixen a mesura d’anar-los provant cada setmana, practicant, fracassant, fins que arriba un punt que, a part de les funcions biològiques, el que saps fer millor és el que fas a sobre l’escenari, perquè és el que has treballat més”. La pràctica és el seu gran secret per deixar els nervis de banda.

Fa dos o tres anys que ha començat a composar els seus propis trucs “Tinc unes pissarres enormes on hi escric idees i les desenvolupo, com si fossin un marc mental i abans d’aplicar-les s’estan molt temps allà, madurant, s’hi poden passar mig any, dos anys o quatre anys. El problema que tinc és amb el material, com crear-ho i com aconseguir-ho. Puc saber el mètode, que és la trampa, que normalment la gent la sobrevalora, però no sempre trobes la fórmula, perquè és molt artesanal”. Quan se li apareix una idea l’exposa a grups de mags i gent aficionada a la màgia, però ens confessa “Em costa molt expressar el que vull fer i que ho entenguin, perquè fins que no està acabat moltes vegades la gent no ho valora. Els costa imaginar el que jo m’imagino i quan ho veuen acabat se sorprenen”. Acostumava a assajar durant moltes hores seguides però últimament fa més de 130 actuacions a l’any i no té tant temps, per tant, cada actuació es converteix en un assaig en el qual va consolidant els trucs. Tot i que els números no sempre surten bé...”Si surt un truc malament i el públic veu la trampa em molesta, perquè el públic no s’ho mereix.”

El mag solsoní ha actuat per tot el món: Catalunya, Espanya, Andorra, ara se’n torna a Finlàndia, que ja hi ha estat altres vegades, a Anglaterra i a Corea, on hi va estar fa poc en un concurs de màgia mundial i va aconseguir el segon lloc. “Hi ha els concursos menors als quals et pots apuntar, però als nacionals, europeus i internacionals necessites avals de societats màgiques, hi ha un filtre per presentar-te. El jurat està format per mags reconeguts i tens 10 minuts per fer l’espectacle, si et passes del temps estàs desqualificat. Si arribes a cometre un error ja està i el premi me l’hauria merescut o no merescut igual, els concursos són aparadors”.

Em comenta que hi ha llocs en què el llenguatge pot ser una barrera, però que el públic canvia molt segons el país “Per exemple, el públic català és poc expressiu, li costa més expressar el que està vivint encara que li estigui agradant molt i ho estigui valorant moltíssim. En canvi, a Corea, després de la meva actuació et senties molt Justin Bieber. Un senyor coreà se’m va posar a plorar d’emoció dient-me que li havia agradat l’energia que transmetia.” La participació del públic també varia segons les característiques de l’indret on et trobes “Com més gran és la ciutat menys vergonya fa, perquè en una ciutat la gent és més anònima, en canvi, si estàs en un poble et coneix tothom i hi ha el factor del que diran. Això en part és culpa dels mags que hem sembrat la tortura al voluntari i això és un error. És veritat que posar entre l’espasa i la paret el voluntari és un recurs fàcil per fer gags, però una cosa és que riguis amb ell i l’altra que et riguis d’ell.” És molt important el paper que té el voluntari a l’espectacle i, per això, segons el número s’escull un voluntari diferent, amb una edat i unes característiques determinades “És curiós la importància que té un voluntari. De vegades depèn més de la seva reacció que no del fet que funcioni el que facis i això és molt frustrant.”

Per a ell, el públic més exigent és “el bo per aprendre” i el menys “el que et puja l’autoestima”. El públic més curiós va ser “una família nudista, va ser molt esperpèntic, perquè el que et senties despullat eres tu”. Una vegada també va fer màgia amb un senyor cec “Ell sabia el que passava pel que sentia, després li vaig fer alguna cosa que implicava el tacte. Va ser una experiència molt enriquidora, perquè ell ho va valorar molt.” Em diu que prefereix el públic adult tot i que li impressiona que els nens amb pocs mesos ja són conscients dels efectes, “Si un nen ja sap agafar objectes i veu que en agafar-ho desapareix flipa, és queda rallat dos segons i ja està, però a la cara veus el canvi.”

La seva màgia és definida com “màgia d’aprop” ja que en les seves actuacions té molt contacte amb la gent. “M’ofereixen actuacions de 500 persones i em fa molta mandra, abans era al revés; quan t’ofereixen actuacions públiques en una plaça o un carrer, que la gent no et ve veure em frustra, perquè sóc molt verbal, jugo amb el monòleg i si la gent no ve predisposada costa, perquè no sóc un mag visual de carrer.”

Ell entén la màgia com “el trencament de l’impossible. La màgia té un llenguatge propi intern i el principal problema és que necessites ser conscient que el que està passant és impossible per gaudir-ho. Per exemple, quan fiques efectes màgics al teatre, la gent no ho considera màgia, perquè veure el Peter Pan volant ho veu possible, perquè està dins un fil narratiu”. No només la practica sinó que també li apassiona anar a veure espectacles de màgia “A Corea, que és on es va fer el mundial del món, vaig gaudir molt perquè hi havia els millors del món.”

Ha seguit els consells de grans mags de renom mundial com Gabi Pareras “a nivell teòric he aprés molt d’ell, t’ensenya la via per fer les coses millors” o Jorge Blas que ha escrit llibres com La fuerza de la ilusión.

Per acabar tinc curiositat per conèixer els seus somnis, actuar al teatre grec de Barcelona n’és un i actuar al Magic Castle, el local de referència mundial de la màgia situat a Los Angeles un altre. “També em van oferir fa poc, però està pendent, una sala indie-alternativa que té dues grades i un teatre al mig. No he fet mai coses amb gent al darrere i m’agradaria muntar un format que es pogués veure per davant i per darrere, és un repte aprofitar tant l’espai a la màgia”. Escriure un llibre també és una proposta que li ronda pel cap.

El Pere va veure la màgia com un estil de vida, va decidir arriscar-ho tot per ser feliç trencant la realitat, no només veient-ho com un hobby com la majoria. I gràcies a gent com ell seguim creient en l’impossible, perquè la il•lusió forma part de la nostra vida.











0 Comentaris

Deixa el teu comentari
El teu email no serà publicat ni divulgat. * És necessari omplir tots els camps.