Inici / Blog / Conte de Nadal
Últimes entradesLlistat d'entrades

20 Desembre /

General / 0 Comentaris

Conte de Nadal

El conte de Nadal que no t'han explicat mai

Hi havia una vegada, una família de Barcelona que tenia ganes de viure un Nadal diferent i únic amb la companyia de la família i els amics. Un Nadal d’aquells que es prepara amb il•lusió i es recorda amb somriures.

- Però que farem? - va dir l’Adriana a les seves mares.
- Ens escaparem al Berguedà i allà, farem un munt d’activitats relacionades amb el Nadal. Us ve de gust Adriana i Jan?
- Sí! - van respondre els nens amb entusiasme.

La Neus i la Mònica, les mares de l’Adriana i en Jan van començar a fer la maleta mentre els seus fills acabaven els últims dies d’escola. El divendres van emprendre camí. Era un 22 de desembre i el fred recorria amb força els carrers de Barcelona mentre carregaven les maletes al cotxe. Rumb al Berguedà van escoltar nadales. “És Nadal al teu cor, quan somrius content de veure’m, quan la nit es fa més freda...”. “M’agrada el Nadal, faig petons i regals, els carrers i els balcons, plens de llums i colors...”

Ben entrada la nit van arribar a Vallcebre, un petit poble amb encant del Pirineu català.

- Quina casa més gran!- va dir en Jan, de només 6 anys. – Per què venim a una casa tan gran, mama?
- Tenim una sorpresa per vosaltres, però no ho sabreu fins demà - va dir la Mònica.

Amb la llar de foc encesa, la família Martínez Malé va prepara un bon pa amb tomàquet per sopar. Un pa de pagès exquisit que havien comprat a Cercs una estona abans, un fuet del Berguedà, una llonganissa de pagès i un donegal de la llengua. Quin tros de sopar!

El dissabte es van llevar ben d’hora per descobrir els Rasos de Peguera, un espai d’interès natural molt proper a Vallcebre. Van recórrer els camins i les esplanades, van descobrir el poble de Peguera, un poble que es va abandonar amb tancament de les mines de Cercs, i van arribar-se fins a les antigues pistes d’esquí. En aquest indret, l’any 1908 va començar la història de l’esquí català. Els esquiadors pujaven amb mules i baixaven les muntanyes amb esquis de fusta. “Què difícil!”, va pensar l’Adriana que tot just havia començat a esquiar l’any passat. Precisament per aquests esquiadors agosarats, es va construir el Refugi-Xalet dels Rasos de Peguera l’any 1933. Abans de tornar cap a casa per dinar, la família va aturar-se a fer un vermut en aquest refugi i la seva sorpresa va ser molt grata. El paisatge, la tranquil•litat i l’accessibilitat per a tota la família, els va encisar.

- Això no té preu- li va dir la Neus a la Mònica tot agafant-li la mà mentre els menuts jugaven lliurement pel bosc.

Després del vermut van tornar a la casa de Vallcebre i... tatxant! Allà hi havia els seus cosins! En Pol i la Joana venien a passar el Nadal amb ells. També hi havia els seus pares, en Joan i la Marta, i els avis Esperança i Josep. Tots ells els acompanyarien aquell gran Nadal. Després de dinar, tota la família va anar al Museu de les Mines de Cercs, a Sant Corneli, per descobrir la història del passat miner de la comarca.

- Mama, em fa una mica de por- va dir el Pol mentre el carrilet entrava dins la mina de Sant Romà.
- No Pol! Pensa que això que fem nosaltres ho van fer durant molts anys centenars de berguedans per entrar a treballar cada dia. T’ho imagines?

Un cop acabada la visita, els Martinez Malé i els Macià Martínez van tornar a la casa per sopar plegats i descansar. L’endemà era la nit de Nadal.

El diumenge 24 es va despertar revolucionat. Havia arribat una carta molt important pels més menuts de casa! Un tió els demanava ajuda. Es veu que feia uns dies, al Berguedà hi havia hagut una tempesta molt forta molt forta i un llamp va caure en un dels pins més grans i més antics de la comarca. Amb el llamp, el pi va quedar fet bocins i de cada trosset en va sorgir un tió de Nadal. Però estava perdut al bosc i no sabia arribar a la casa rural de Vallcebre per reunir-se amb la família. A la carta, el Tió els demanava que l’anessin a buscar i el portessin cap a casa, a la vora del foc i amb una manteta per estar ben calentó.

- Corre! Hem de sortir a buscar-lo pare - va exclamar la Joana mentre li estirava la camisa.

Després de vestir-se i esmorzar amb unes papallones a la panxa d’aquelles que no et deixen parar de somriure, la família va agafar el cotxe per dirigir-se al bosc indicat. Un cop al lloc, es van posar a buscar el tió. Sota les boixeres, darrere els pins, potser enmig d’algun esbarzer o sota l’ombra d’un faig... Finalment, van trobar el Tió que els esperava amb un somriure d’orella a orella (Ai! No, que els tions no tenen orelles. O si?). El Jan, la Joana, el Pol i l’Adriana van agafar el tionet i el van embolicar amb una manteta perquè no passés més fred.

- Ja estàs salvat tió!- va dir-li en Pol.

Després de trobar el tió, es van dirigir a Berga. Van dinar-hi i van aprofitar per veure les comparses de la Patum: una festa declarada Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des de l’any 2005. “Algun dia hem de venir a veure-la”, pensa la Mònica al veure els seus fills embadalits amb les Guites.

I de Patrimoni de la Humanitat a Patrimoni de la Humanitat. El Berguedà en té dos i la família va tenir la oportunitat de viure’n un en primera persona durant la nit de Nadal. Es tracta de la Fia-Faia de Bagà i la Fia-Faia de Sant Julià de Cerdanyola, una de les festes emmarcades dins les Falles del Pirineu, de les úniques que es realitza durant l’hivern.

Quan el sol ja toca les muntanyes, la família es va dirigir cap a Bagà per viure un espectacle únic! A les sis es va encendre el Siti pels fallaires i després de reposar forces amb un tall de coca i llonganissa, els fallaires van començar a baixar. El Pol, la Joana, el Jan i l’Adriana els esperaven davant l’església amb uns ulls igual de brillants que les falles que baixaven de la muntanya. Els fallaires arribaven al poble i dipositaven totes les falles enceses a la foguera del poble. Llavors hi dansaven al seu voltant. El Joan i la Marta, uns amants de les danses tradicionals, es van animar a provar-ho mentre els més petits feien la seva rotllana uns metres més enllà.

A les nou, tots cap a casa. Era temps de família, de seure al voltant de la taula i explicar-se històries passades i projectes futurs. Van sopar plegats, sense interferències, gaudint a cada instant de la companyia que els embolcallava en aquell sopar especial. Després de sopar va arribar l’hora de fer cagar el tionet. Només arribar a casa, l’havien posat al costat del foc i li havien donat unes quantes peles de mandarina perquè mengés.

- “Caga tió, et daré un cop de bastó...” - cantava la Joana.
- Però què dius!- exclamava l’Adriana - La cançó és així: “Caga tió, tió de Nadal, posarem el porc en, sal la gallina a la pastera...”

Les mares i pare de les noies ja van veure que aquesta discussió no els duria enlloc, així que van decidir ensenyar-los la cançó del poble dels avis, aquella que cantaven les dues germanes quan eren petites a un petit poble del Bages.

“Caga tió,
avellanes i torrons,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons
que són més bons!”

I així van passar la nit, entre cançons, rialles, caramels i regals. I el més important, aquell no-sé-què especial que té el Nadal. Perquè és igual el lloc des d’on el visquis, que si és acompanyat dels teus estimats, sempre serà un gran Nadal!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari
El teu email no serà publicat ni divulgat. * És necessari omplir tots els camps.